martes, 31 de mayo de 2011

L'impossible és possible


En l’anterior post deixava anar enmig d’alguna frase la idea que tot és possible. Malgrat hi hagi tempestats, malgrat ens trobem amb moltes dificultats en el camí i... malgrat hi hagi persones que et diguin: “deixa-ho estar, és impossible, no ho aconseguiràs”.

Em crea una certa curiositat el fet que hi hagi persones que tinguin la capacitat i es creguin amb el dret d’afirmar rotundament “és impossible, no ho aconseguiràs”. Qui ets tu per dir-me això? Després d’anys d’observació, i d’alguna que altra experiència en primera persona, he arribat a la conclusió que una de les raons és que aquestes persones estan frustrades i traslladen la seva frustració particular al teu cas. Si elles no ho han aconseguit tu tampoc pots, que no que no, que no pots! I no hi ha cap més alternativa.

És com si et clavessin una plantofada enmig de la cara. T’anul·len. T’agafen el teu somni i te’l fan pedaços, i a més, davant teu. És el meu somni, sóc jo i no ets tu. Torno a repetir: qui ets tu per jutjar, per dir què és pot fer i què no es pot fer? Una cosa és un consell d’una persona propera i estimada, però normalment les persones que deixen anar aquesta horrorosa afirmació no s’aproximen ni una mil·lèsima a l’etiqueta de “persona propera i estimada”. Però el pitjor de tot això (si es que pot haver alguna cosa pitjor) és que ens ho creiem. Ens inunda totes les cèl·lules del nostre cos, ens torna petits, ens fa dubtar, ens fa fer un pas enrere. Les circumstàncies poden canviar, l’evolució de cada persona és diferent. Que aquesta persona no ho hagi aconseguit no vol dir que tu no puguis. Segur que hi ha mils i mils de persones que sí han aconseguit allò que tant desitges. O no? Llavors? Si tots aquests han pogut perquè tu no pots?

El dia abans del meu examen pràctic de cotxe em vaig trobar “casualment” amb un company de classe. Li vaig dir que l’endemà m’examinava del carnet de cotxe i que no sabia si aprovaria. I ell em va dir: I per què no? El meu cap podia haver pensat mil i un arguments per dir-li, però es va desarmar, es va quedar sense arguments davant d’aquest “i per què no? L’únic que vaig poder pensar va ser: és veritat! I perquè no?! (anotació: vaig aprovar a la primera). El que en podem treure d’això és que sinó confiem en nosaltres mateixos, qui ho farà? Sovint la nostra ment utilitza estranys mecanismes inconscients que ens diuen “no podré”, “és difícil”, “no puc, no puc...” i el que hem de fer és donar-los-hi la volta, canviar el vocabulari, no creure’ns la nostra ment i els seus mecanismes i escoltar sempre el nostre cor. Però com el podem reconèixer? Bé, ell mai utilitza aquest tipus de vocabulari.

Així doncs, tal com diu en Will Smith en una escena de la pel·lícula “En busca de la felicidad” (http://www.youtube.com/watch?v=d2aMbBBJUwE) no deixis mai que et diguin que no pots fer una cosa, o que és impossible. No deixis mai que et diguin això.

Recordeu-ho sempre, no ho oblideu mai.


NOTHING IS IMPOSSIBLE


“un límit és el símptoma d’una por, i una por és una creença deformada de la realitat”.


sábado, 7 de mayo de 2011

Benvinguts al blog

El primer escrit del blog. La por al full en blanc. Aquesta és potser la sisena vegada que intento crear, escriure, continuar...un blog. Què ho fa diferent aquest cop? No ho sé, ni tan sols sé què escriure en aquest primer post. Tenia clar que volia escriure una introducció, però què hi poso? Sobre què anirà el blog? Si no en tinc ni idea! De fet, no sé ni si anirà. (llavors ja serien 7 intents de blogs. Cosa que si fos un gat, ja no tindria més oportunitats!)

Aquest cop, però, he tingut cura dels detalls i no he actuat de manera precipitada. He donat més importància al procés de crear que a les ganes de penjar-hi immediatament algunes ratlles. Primer de tot, vaig crear el blog, vaig triar el disseny. Després vaig escollir la foto de fons (em va costar, no us penseu...): el mar. M’aporta una sensació de pau i llibertat. Una sensació que et xiuxiueja a cau d’orella que...tot és possible allí on siguis.

I el títol...no és fàcil construir un títol que englobi tot el contingut. Que amb una mirada ràpida t’atrapi i et doni ganes d’indagar-hi. Però al final, si tanques els ulls i et deixes portar per la remor de les onades, et ve una idea, una sensació, una paraula...i veus que pot ser “l’inici d’un camí”.

“Somiem, amb els ulls ben oberts”... què et suggereix?

Somiar...aquesta cosa tant fantàstica que tots fem, que tots necessitem. Però...ep! No m’agrada perdre’m en els somnis. M’agrada somiar desperta. I per somiar desperta s’ha de tenir els ulls ben oberts.

El títol té una doble connotació. Per una banda, tot el món imaginari dels somnis, les idees, la fantasia...i per una altra el món real. Els ulls ben oberts denota una intenció de veure les coses tal com són, de no autoenganyar-nos, de passar a l’acció, de mirar les mentides a la cara per a que s’esfumin. Una mirada neta i alhora crítica del món que ens envolta.

I sempre sense deixar de banda els nostres somnis. Fa uns dies va aparèixer a les meves mans un regal, diu així: “si creus en els somnis, es faran realitat”. I es que...“creure i crear són dues paraules que s’assemblen, i s’assemblen tant perquè en realitat estan molt, molt a prop. Tan a prop que si creus, crees. Creieu...” (El món groc, Albert Espinosa)

Si es pot imaginar, es pot fer. Imagineu i creeu doncs!!!!! : )