martes, 31 de mayo de 2011

L'impossible és possible


En l’anterior post deixava anar enmig d’alguna frase la idea que tot és possible. Malgrat hi hagi tempestats, malgrat ens trobem amb moltes dificultats en el camí i... malgrat hi hagi persones que et diguin: “deixa-ho estar, és impossible, no ho aconseguiràs”.

Em crea una certa curiositat el fet que hi hagi persones que tinguin la capacitat i es creguin amb el dret d’afirmar rotundament “és impossible, no ho aconseguiràs”. Qui ets tu per dir-me això? Després d’anys d’observació, i d’alguna que altra experiència en primera persona, he arribat a la conclusió que una de les raons és que aquestes persones estan frustrades i traslladen la seva frustració particular al teu cas. Si elles no ho han aconseguit tu tampoc pots, que no que no, que no pots! I no hi ha cap més alternativa.

És com si et clavessin una plantofada enmig de la cara. T’anul·len. T’agafen el teu somni i te’l fan pedaços, i a més, davant teu. És el meu somni, sóc jo i no ets tu. Torno a repetir: qui ets tu per jutjar, per dir què és pot fer i què no es pot fer? Una cosa és un consell d’una persona propera i estimada, però normalment les persones que deixen anar aquesta horrorosa afirmació no s’aproximen ni una mil·lèsima a l’etiqueta de “persona propera i estimada”. Però el pitjor de tot això (si es que pot haver alguna cosa pitjor) és que ens ho creiem. Ens inunda totes les cèl·lules del nostre cos, ens torna petits, ens fa dubtar, ens fa fer un pas enrere. Les circumstàncies poden canviar, l’evolució de cada persona és diferent. Que aquesta persona no ho hagi aconseguit no vol dir que tu no puguis. Segur que hi ha mils i mils de persones que sí han aconseguit allò que tant desitges. O no? Llavors? Si tots aquests han pogut perquè tu no pots?

El dia abans del meu examen pràctic de cotxe em vaig trobar “casualment” amb un company de classe. Li vaig dir que l’endemà m’examinava del carnet de cotxe i que no sabia si aprovaria. I ell em va dir: I per què no? El meu cap podia haver pensat mil i un arguments per dir-li, però es va desarmar, es va quedar sense arguments davant d’aquest “i per què no? L’únic que vaig poder pensar va ser: és veritat! I perquè no?! (anotació: vaig aprovar a la primera). El que en podem treure d’això és que sinó confiem en nosaltres mateixos, qui ho farà? Sovint la nostra ment utilitza estranys mecanismes inconscients que ens diuen “no podré”, “és difícil”, “no puc, no puc...” i el que hem de fer és donar-los-hi la volta, canviar el vocabulari, no creure’ns la nostra ment i els seus mecanismes i escoltar sempre el nostre cor. Però com el podem reconèixer? Bé, ell mai utilitza aquest tipus de vocabulari.

Així doncs, tal com diu en Will Smith en una escena de la pel·lícula “En busca de la felicidad” (http://www.youtube.com/watch?v=d2aMbBBJUwE) no deixis mai que et diguin que no pots fer una cosa, o que és impossible. No deixis mai que et diguin això.

Recordeu-ho sempre, no ho oblideu mai.


NOTHING IS IMPOSSIBLE


“un límit és el símptoma d’una por, i una por és una creença deformada de la realitat”.


No hay comentarios:

Publicar un comentario